Jan Spurk : Quin futur espera a la sociologia ? La recerca del sentit i de la comprensió d’un món social, Paris, PUF, 2006. Resum de Julia Tomas

Traduction : Mar Bel, Département de catalan, Université Paul-Valéry

français

Segons Jan Spurk, la sociologia ha esdevingut trista i inerta, un motlle impersonal i topològic que es presenta com una certesa absoluta i que els estudiants han de conèixer per aprovar els exàmens. Aquesta idea de la sociologia establerta i normalitzada fa que cada dia sigui més poc útil per a la comprensió de la nostra societat. La canonització de les idees clàssiques ha reduït la sociologia a “un sistema de tècniques, d’idees buides de sentit i de sensibilitat socials.” (p.9)

El problema gira entorn d’alguns pols ben precisos. Per començar, s’ha d’aclarir la relació entre la sociologia i la societat. La comprensió de la societat és una pràctica social en si. Els sociòlegs estan doblement concernits per la societat, ja que és la seva feina però també la seva vida. Comprendre la societat és cercar sentits. I aquesta feina no només la fan els sociòlegs, també la fan els individus conscients de la seva societat. El pensament sociològic es crea des de la subjectivitat individual i col•lectiva. Dit d’una altra manera, la subjectivitat i les recerques dels sentits de cadascú serveixen de pauta per a comprendre el món social contemporani. Si partim del fet que la sociologia no pot analitzar un fet social des d’un punt de vista exterior i totalment objectiu, cal que l’investigador accepti que la neutralitat axiològica és impossible. El sociòleg ha de tenir la seva pròpia visió del món i és precisament gràcies a aquesta subjectivitat que es pot construir una teoria crítica, i no només una descripció topològica.

D’una altra banda, vivim en un « individualisme en sèrie » que, segons l’autor, sorgeix a causa dels fets esdevinguts a Alemanya entre 1930 i 1950 i a França entre 1960 i 1970. Aquests dos països no només són el nucli de la Unió Europea, sinó que també són els pilars de la tradició sociològica. La sociologia capitalista és específicament occidental i europea, i està basada en la cultura industrial (Adorno i Horkheimer, 1939). Jan Spurk descriu clarament aquest individualisme contemporani: “narcisista, ociós, plaent, sofridor, patològic i sovint autodestructiu.” (p.46). El consum i la producció industrial provoquen una devaluació simbòlica i una banalització. El capitalisme esdevé una fatalitat. “La situació social és profundament opaca, la vida està estandarditzada i prefabricada, en el fons és avorrida i trista” (p.54). La sociologia actual evoluciona en paral•lel amb aquesta societat en sèrie: adormida, fragmentada, inabastable i, sobretot, insuperable. La racionalitat ha esdevingut totalitària i els mites ara són dogmes. Si el present dels fenòmens socials és “superar el passat” (p.63), el seu futur és opac i fatal. L’autor explica que la sociologia contemporània ha oblidat els debats sobre les experiències que viu i que ha viscut l’individu i que expressen les seves angoixes, els seus somnis i les seves fantasies, i prioritza una anàlisi freda de les estructures institucionals.

Això ens porta a un tercer moment de la crítica de la sociologia contemporània: el positivisme. El pensament positivista no és comprensiu, sinó que proposa una classificació idèntica a la de les ciències obviant la importància de la subjectivitat humana. I és seguint aquesta lògica que l’espai universitari esdevé una empresa que analitza només alguns fenòmens considerats establerts i inamovibles. Ara bé, tal com recorda Alfred Schütz, les teories socials no són receptes de cuina. I ja que fem referència als clàssics de la sociologia, no hem d’oblidar que els autors pertanyen cadascun a la seva època, així com els sociòlegs pertanyen al món en sèrie. Spurk ho explica molt clarament:

“La focalització en els aspectes inerts de la construcció de la societat permet als investigadors d’eclipsar l’actor com a ésser humà. [...] La societat tal com és apareix com l’única possible i així s’analitza.” (p. 123)

El quart i darrer problema de la sociologia actual és l’espai públic. Els fonaments de la societat democràtica depenen de la voluntat dels homes que la constitueixen. A partir d’aquí, s’estableixen les normes perquè els actors en comprenen i n’accepten la constitució. Quan al segle XVIII va sorgir l’espai públic entre la burgesia, l’objectiu era l’« Aufklärung » de Kant. Dit d’una altra manera, aquest espai oferia a l’home la possibilitat de sortir de l’estat de tutela del qual ell mateix és responsable. Tanmateix, la indústria cultural ha transformat el raonament públic en consum, i, consegüentment, l’home s’ha creat una nova autotutela basada en les fórmules prefabricades de la publicitat. En la seva anàlisi de l’espai públic burgès, Habermas constata que hi ha hagut una metamorfosi qualitativa de l’espai públic: del qui raona sobre la cultura al qui consumeix cultura. El resultat directe d’aquesta transformació es fa visible en el reconeixement intersubjectiu dels lligams socials.

De resultes d’aquestes crítiques clares i concises de la societat contemporània, Spurk proposa als seus lectors un marc teòric molt estès en els països germànics i anglosaxons: la teoria crítica. La teoria crítica del fet social contribueix a donar sentit, ja que es concentra en la visió del món dels actors, que es reflecteix en la dialèctica entre l’actor i el seu món. Cadascú disposa d’una visió pròpia del món basada en els records, la vida quotidiana i els somnis de futur. La teoria social i la visió del món són dues connexions intel•lectuals amb el món social. El teòric també té la seva pròpia visió del món, de la mateixa manera que la teoria no està reduïda a l’academicisme. Tots dos pensen en el futur, parlen de les mancances i fan referències al passat.

D’aquesta manera, la sociologia contemporània apareix com una imatge estàtic a del món que no es correspon amb el dinamisme de la visió del món dels actors. Paradoxalment, la sociologia positivista transmet una espècie de metafísica subjacent pel que fa al fatalisme. Per consegüent, “la majoria dels sociòlegs s’inscriuen en la societat tal com és, i la societat, tal com és, s’inscriu en ells. [...] Ells s’adapten a la societat i així fan que el motlle sigui cada vegada més inert” (p.192). Si el sociòleg se situa en una posició exterior, no vol intervenir ni en els canvis ni en les contingències. L’observació esdevé passiva, la imatge del món que mira.

La teoria crítica refusa precisament aquesta exterioritat i aquesta passivitat. La crítica ha de ser necessàriament negativa en el sentit hegelià: “la consciència del que és i del que encara no és” (p. 194). El fil conductor de la constitució dels fenòmens és sens dubte el passat, però sobretot el futur, l’esdevenidor del que ha esdevingut. La sociologia crítica és una mirada microsociològica caracteritzada pel detall, el singular i el quotidià. És a dir, les recerques del sentit dels actors han de ser un pol central al voltant del qual giren les idees del fet social. Segons Jan Spurk, la sociologia contemporània ha d’expressar la possibilitat de superar-se, i això només és possible si es critica la societat per ressaltar-ne les mancances materials i físiques. Pensar pot ser un signe de resistència i comunicar ja és actuar. Cal, doncs, una nova dialèctica entre la teoria crítica i l’actor conscient que actua dins un espai públic. És aquí on rau una de les grans batalles de la sociologia contemporània.

“La crítica és el resultat d’una voluntat i no d’un determinisme. No són els més miserables els que critiquen, sinó els que defensen la seva autonomia i la seva llibertat“ (p.210).

Paraules clau: societat en sèrie, teoria crítica, sociologia crítica, dialèctica, Aufklärung.

 

Darrer afegit : dimarts 19 de juny de 2007. — © RUSCA 2007-2010
Réalisation des étudiants de l'ED60 soutenue par la Maison des Sciences de l'Homme de Montpellier
17 rue Abbé-de-l'Épée — 34090 Montpellier — France
msh-m.fr - contact@msh-m.org
Accueil de la MSH-M